Romanç de cec que tracta de la vida de Francesc de Borja, en versió lliure de l’autor, en homenatge als agermanats de tots els temps.
Francesc de Borja, el Sant Duc,
Fill de Joan de Borja, naixia
Un vint-i-vuit d’octubre
A la ciutat de Gandia.
Sa mare, Joana d’Aragó,
Set fills més després tindria.
Era l’any mil cinc-cents deu,
L’univers mostrà l’alegria
Del naixement de Francesc
I un cometa lluiria
El seu esplendor en el cel
Per a celebrar el bon dia.
Del seus anys de ser xiquet
No tenim molta noticia,
Però l’imaginem pel riu,
On sens dubte jugaria
Entre canyes i samarucs.
Algun cabut pescaria!
Juliol del cinc-cents vint-i-u,
Al poc que sa mare moria,
Tingué lloc una batalla,
A prop dels murs de Gandia
Que la perderen els nobles
A mans de la Germania.
Estaven ja ben cansats,
Camperols i burgesia,
De pagar tots els impostos,
Treballar de nit i dia,
Per a mantenir als nobles,
I a tota la clerecia.
Avalotats a Oriola,
Peníscola i Alzira,
Morvedre, Vila-real,
a Castelló i Xàtiva,
S’enfrontaren al propi rei,
Jugant-se la pròpia vida.
Vicent Peris, el general
Que de Xàtiva vindria,
Davant de Comtes i Ducs,
Els guanyava la partida,
Pegant a fugir del Palau,
El xiquet i la família.
Eixiren pel port de Dénia,
Capital de la Marina,
Per mar fins a Peníscola,
Amb el virrei de València,
Dit Hurtado de Mendoza,
Que de por també fugia.
Arribant a Saragossa,
El bisbe els acolliria,
Oncle era del petit Borja.
El xiquet allà estaria
fins que es feu adolescent
que se’n va anar amb sa tia.
L’àvia Maria Enríquez,
Estava en Andalusia,
Amb la seva filla Isabel,
Que també era clarissa,
Refugiades a la casa,
De la besàvia Maria.
Joan de Borja , el seu pare,
Vençuda la Germania,
Per les tropes del primer
Carles, el sobirà de Castilla,
I d’Àustria i d’Aragó,
Tornà al palau de Gandia.
Derrotats els agermanats,
Dura fou amb ells la justícia
De la Germana de Foix,
Que amb el càrrec de virreina,
Dirigeix la repressió.
Molta gent condemnaria!
Morí, Caro, Ros, Sorolla,
També Peris moriria,
Per ser caps de la revolta
D’una incipient burgesia
Contra una classe de nobles
Que de l’epidèmia fugia.
Demanaven democràcia,
Però sols infanteria
De camperols i artesans
Davant la cavalleria,
Fou fàcilment derrotada
I molts perderen la vida.
Fins a quatre Encoberts,
En contra la monarquia,
Es proclamaren ser reis.
València, Terol i Xàtiva
Fruïren del seu bon govern,
Que fou sols la flor d’un dia.
Pogué molt més la noblesa,
Que imposa la senyoria,
Mantenint els privilegis,
Que per nàixer es tenia,
A viure sense fer feina…
el camperol ja la faria.
Les comarques valencianes,
Després d’aquesta fallida
De la revolta del poble,
Veieren com tornaria
El feudalisme a les terres
I a manar, la jerarquia.
La vida del noble Francesc
Prompte a la cort passaria,
Al servei de l’emperador,
ben jove, patge seria,
solament amb divuit anys fets,
de la infanta Caterina.
Futura reina de Portugal,
Visitava Tordesillas,
Per veure la seva mare,
Joana de Castilla, reina,
Allà tancada per boja,
Mai sabrem perquè seria.
El Borja farà carrera,
L’emperador molt l’estima,
Així com l’emperadriu,
Una senyora molt fina,
Que el casarà amb Elionor,
Es d’ella la iniciativa.
Les dues són portugueses,
I la de Castro, fadrina.
Sempre un besnét de Papa
Ve d’una bona família,
Per molt que diguen a Roma,
Escrivint amb ignomínia.
Així el senyor de Llombai,
Abans que Duc de Gandia,
Casat als dinou anys només,
Al primer fill que tindria,
En agraïment al d’Àustria,
Carles el nomenaria.
Encara que podríem dir,
Que molta sort ell tenia,
Doncs el primer eixí mascle,
Perquè si hagués estat xica,
De nom seria Isabel,
Com és la segona filla.
Però tot no eres glòries,
Ni versets de joglaria,
També era feina de noble,
Alguna volta en la vida,
Participar en la guerra,
Ben entès, en cavalleria.
En les guerres contra França,
Com cavaller participa,
Francesc primer i Carles quint
Lluiten per l’hegemonia
del poder central d’Europa,
Que tot no es guanyà en Pavia.
Està en joc el Milanessat,
I l’herència de Maria
De Borgonya, els dos reis
Es tenen molta mania,
A Madrid, el rei francés
Prometé que es retiraria.
Però estava empresonat,
Eixir es el que ell volia,
I ja en territori francés,
La promesa oblidaria.
Enfadat Carles cinqué
A la guerra tornaria.
I així veurem per la França,
Com el de Borja corria
Al costat de Garcilaso,
Mestre de la poesia,
Que entre combat i batalla,
Una elegia escrivia.
El pare de Garcilaso,
Casualitats de la vida,
Fou ambaixador a Roma.
Dels Reis Catòlics tenia
Els poders de representar
La hispànica monarquia.
Es quant Roderic de Borja
Comprà el ducat de Gandia,
Per al seu fill Pere Lluís
Que molt prompte moriria,
Al Rei Ferran el Catòlic
Que era qui el posseïa.
El Papa Alexandre Sisé,
El cap d’aquesta família
Borja i gran estratega
Moltes bules ell faria
A favor dels Reis Catòlics
Com la feta a Tordesillas.
Aquest Papa valencià,
Segon de la dinastia,
Repartí oceans i mars,
Entre Portugal i Castilla,
Si hauria estat castellà,
De la TVE no eixiria.
Tornem a terres de França,
Amb el que escriu poesia,
De la Vega, Garcilaso,
Qui massa sort no tindria.
Al assaltar una torre
Una gran pedra el feria.
Entre altres, el de Borja,
El transportaren a Niça,
Allà morí el poeta,
I es llig a la biografia,
Que als braços de Francesc
El pobret expiraria.
De segur que el nostre Patró,
Ausiàs Marc molt bé llegia,
També Joanot Martorell,
Del Tirant i Carmesina,
veient morir Garcilaso
molta pena ell tindria.
Acabada la campanya,
A la Cort ell tornaria,
I només tres anys després,
L’emperadriu es moria.
Sembla que és aleshores
Quan perdé tota alegria.
Ell li portava els cavalls,
L’emperadriu ben servia,
Eren temps quan Portugal,
Junt a nosaltres sentia,
Essent molts els lusitans
Que ens tenien per família.
Francesc i Elionor portaren
El cadàver de la reina,
Amb tot un seguici de nobles
I gent de categoria,
Fins la ciutat de Granada.
Pel camí es podriria!
Era un encàrrec de Carles,
L’emperador no podia,
Molts assumptes l’esperaven,
Eren tants els que tenia,
Que ni acompanyar la dona…
No dubteu, ell ho sentia.
Però allà estava Francesc,
Amb tota la seva estima,
Soterrant l’emperadriu,
Junt a Isabel de Castilla,
Tota ella plena de cucs,
Perquè el taüt obriria?
Coses del protocol real,
Però és molta gosadia,
Després de viatge tan llarg,
Sense cap tecnologia
de màquines de congelar…
el fèretre obrir a la mira.
Francesc, Marqués de Llombai,
Potser que decidiria,
Al veure dona tan bella
Morta en que es convertia,
Escriuen molts estudiosos,
No servir a qui es moria.
Tristament i ben impactat,
Al seu deure tornaria,
Havia estat nomenat
Per a un càrrec imperial,
Lloctinent de Catalunya,
On quatre anys estaria.
No eren molt ben rebudes,
Millor dit, ningú els volia!,
Autoritats forasteres.
Noblesa i menestralia
Volien governar-se sols,
Ara es diu autonomia.
Francesc , Lloctinent General
Molt de treball ell tenia,
Als catalans no agradava,
Tenien alguna ferida,
Per representar al centre,
Un poder que no els convenia.
No hauríem d’oblidar-nos,
Que per engrandir Castilla,
La Casa de Contractació
Es va establir a Sevilla
Amb el que Indies creien,
Eren rucs en Geografia!
Reis Catòlics i els Àustries,
Ens farien molt la guitza,
I als ports mediterranis,
Ni la seda, ni una figa,
Ens deixaren comerciar,
Directament amb la “Índia”.
A la Corona d’Aragó,
Excepte alguna família
De grans nobles com els Borja,
No massa l’imperi es volia,
“nosaltres morirem de gana”,
Algun valencià escrivia.
Joan de Borja, Gran d’Espanya,
Quant d’honor a la família,
Que els atorgà l’emperador,
Als senyors Ducs de Gandia.
Francesc, Lloctinent General,
Als bandolers perseguia.
Però fou la mort de son pare
La que tot ho canviaria,
Francesc era ara quart Duc,
Molta família tenia,
Ell, vuit fills, divuit germans,
A Gandia tornaria.
Passava a ser el patró,
Era el nou Duc de Gandia,
Un dels senyorius més amplis
De tota la geografia
De les terres valencianes,
I a posar ordre venia.
Es deixava Catalunya,
Ja a la Cort no tornaria,
Quan Carles cinqué abdicà
I Felip el succeïa,
Pels conflictes lusitans
El favor reial perdria.
Cartes el Duc envià
Pensant marxar de Gandia,
Ell era un Gran d’Espanya
I cortesà, es sentia
com si estigués desterrat,
quedar-se ací no volia.
Però es morí Elionor,
Altre cop, altra ferida,
I ell, sens dubte, molt religiós,
De carrera canviaria
I pensa fer-se rector
Entrant a la Companyia.
De la mà del de Loyola,
Molt a sovint l’escrivia,
Mentre ampliava muralles,
apanyava la família
i governava la Marjal,
Estudiava Teologia.
Ell feu les noves muralles
Només arribà a Gandia,
Abraçant la Vila-Nova,
Fent treballar nit i dia,
Diumenges i festius també,
A tot veí de la vil·la.
Sembla que se’n recordava
De la por que passaria
Quan hagué de fugir correns,
Junt a la seva família
Essent encara un infant,
Davant de la Germania.
Feu un convent a Llombai,
“Santa Creu” es nomenaria,
També el Saló de Corones
Del Palau construiria,
i la nova Universitat
que ara és l’Escola Pia.
Totes aquestes grans obres,
I la nova artilleria
Per defensar les muralles,
Està escrit que es pagaria
D’impostos feudals i rendes
Que com Duc ell posseïa.
Cristians i moros pagaven
A la seva senyoria
Bona part del seu treball,
En espècie o plata fina.
Tots eren els seus vasalls,
Defugir ningú podia.
Així ell s’aprofitava
Del preu que el sucre tenia,
Controlant la producció
De canyamel de Gandia
I altres productes de l’horta
Treballats per gent morisca.
Per això Francesc de Borja
Ja fou patró de Gandia
Molt abans de fer-lo sant.
Ho era mentre ací vivia,
Governava el senyoriu,
Era l’amo, ell decidia.
Com era molt religiós,
Les carnestoltes prohibia,
Una vegada cada mes
Tot cristià combregaria
I, abans de Setmana Santa,
Les putes amagaria.
La mort de l’emperadriu,
Sembla, li canvià la vida.
De gros passa a ser flac
Del poquet que consumia,
Feia molta penitència
I algunes torbes patia.
Aconsellat per Tejeda,
Frare que amb ell vivia,
En casar el seu fill Carles,
Amb la comtessa d’Oliva,
Va prendre la seva opció
I es feu rector jesuïta.
Deixà el negoci del sucre
De la marjal de Gandia,
un quadre de Goya conta
Com del palau se’n eixia
Només amb quaranta anys
I ja mai més tornaria.
Farà el viatge a Itàlia,
Per València passaria,
Catalunya, la Provença…
Sempre amb bona companyia,
El seu fill, nou rectors
I gent de cavalleria.
Un Borja tornava a Roma,
Ara que era tridentina,
besnét d’Alexandre Sisè
ser Papa ell no volia,
l’esperava Sant Ignasi,
per a fer-lo jesuïta.
Així el patró de la marjal,
De Llombai i de Gandia,
De tants pobles i alqueries
Que contar-les no podria,
Deixà els negocis d’Espanya
I als de Roma serviria.
Eren els temps del Concili,
En Trento es debatia
De dogma i de Lutero,
Amb alta teologia
On eren de les millors
Les veus de la Companyia.
Rebutjà ser Cardenal,
Tres vegades en sa vida,
Preferí fer-se un soldat
Que sol al Papa obeïa,
Per defensar els nous dogmes
De la fe fins a la Índia.
Ja vestit de la sotana
A Bascònia arribaria,
A les terres de Loyola
Cantà la primera missa,
Els primers temps de rector
Es recollí a una ermita.
Però el seu nom era important
Per fer gran la Companyia
I prompte li encomanaren
Al Borja, ara jesuïta,
Que començaria a predicar
Per Portugal i Castilla.
Fundà col·legis i cases,
Anà a la Cort, Tordesillas…
Al mateix emperador,
En Yuste visitaria,
Eren molt boncs amics,
L’oració final li faria.
Molt bona feina va fer
A nom de la Companyia,
Tanta que el Papa pensà,
Quan Laínez es moria,
Que per a tercer General
Bon paper ell li faria.
Així Francesc de Borja,
Al final de la seva vida,
En nom del Papa de Roma
Tornà a la gran política,
visitant monarques i corts
el Vaticà ell defenia.
Feu gran la seva orde,
També l’art renovaria,
Són els temps del Barroc,
“Il Gesú” ell construïa,
Nou estil arquitectònic
D’una església jesuïta.
El darrer encàrrec va ser
Organitzar una Lliga,
Roma, Venècia i Espanya,
Lliga Santa es cridaria,
Per fer-li la guerra al turc,
A les Corts ell tornaria.
Portugal, Felip segon,
Fins a França ell aniria,
Acompanyant un Cardenal,
Dient que el Papa volia
Destrossar la flota turca,
Que el comerç els impedia.
Molt malaltet el de Borja,
A Lepanto es produïa
La gran victòria naval.
Allà Cervantes perdria
Un braç. Tinguérem sort
Que amb l’altra mà escrivia.
Tornà morint-se a Itàlia,
Per Ferrara passaria,
Terra de Lucrècia de Borja,
Senyoriu de la família,
Arribà per fi a Roma
I a Roma es moriria.
Ací acaba el romanç
Del IV Duc de Gandia,
Francesc de Borja, sant
I senyor feudal en vida,
Ara que fa cinc-cents anys
Del dia que ell naixia.
* * *
Aquest romanç no hauria estat possible sense els estudis publicats per Martí Domínguez, Joan Francesc Mira, Tuñón de Lara i Santiago La Parra i altres historiadors que han escrit de la vida de Francesc de Borja, les Germanies i el segle XVI. A tots ells el meu agraïment i les meues excuses per les llicències “falleres” que m’he permès per al Llibret. Joan Francesc Peris (2010).