Els Verds ens definim com un partit d’esquerra ecologista i pacifista que lluita per la sostenibilitat ecològica, social i política, per una societat solidària i igualitària per aconseguir la suficiència econòmica i la democràcia participativa.
L’ecologisme polític té els seus orígens en la lluita contra el capitalisme consumista, destructor del medi i que augmenta cada dia les desigualtats entre les persones i els pobles del món, al temps que concentra la riquesa i el poder polític en mans de ben pocs.
El moviment verd europeu, en el que conflueixen la pluralitat de les ideologies de l’esquerra contemporània, el marxisme, l’anarquisme i la teologia de l’alliberament, sempre ha impulsat la democràcia radical, l’assemblearisme, la participació ciutadana i l’activisme social com la única manera de transformar la societat i aconseguir els nostres objectius.
La tradició dels verds està lligada al principi de la tendresa en política i en la vida, la cooperació, la solidaritat, la pau, el diàleg i la no violència.
Avui, el capitalisme financer, més que mai, està posant en perill tots els avanços, que almenys en Europa, s’havien aconseguit per la lluita de l’esquerra plural al llarg de dos-cents anys.
Vivim una dura crisi econòmica internacional, provocada per un gran engany financer, per l’enveja il·limitada de guanyar i guanyar diners fàcils amb l’especulació financera, des d’un silló, un ordinador i un telèfon mòbil, que ha posat en solfa les mancances dels “miracles” econòmics d’alguns Estats com el nostre.
Tancada l’aixeta dels bancs als préstecs i a les hipoteques per a la vivenda, de la construcció desordenada i depredadora de milers i milers de vivendes, amb camp de golf o sense, en ciutats, pobles i muntanyes, algunes prèviament cremades, amb la connivència culpable i corrupta de molts alcaldes i regidors, la locomotora del creixement econòmic dels anys 1995-2007 ha descarrilat, emportant-se darrere empreses, autònoms i milers i milers de llocs de treball.
Els suposats èxits dels governs d’Aznar i del primer govern de Zapatero, l’augment del PIB i del consum, era un gegant amb peus de formigó, de taulells, de rajoles que havia crescut sense control, portant-se per davant els capitals procedents de les manufactures tradicionals, milers d’hectàrees del millor sòl agrícola d’Europa i l’estalvi de moltes famílies que s’hipotecaven amb una segona vivenda que, de segur, pensaven doblaria el seu preu en poc de temps.
Així, davant de la forta crisi estructural que pateix des de l’entrada al Mercat Comú l’agricultura mediterrània, la taronja valenciana, no passava res. No calia preocupar-se, ni fer res. Vindria un PAI promogut i avalat quasi sempre per una Caixa d’Estalvis, i els camps es convertirien en solar i tots guanyaríem diners. No calia lluitar per la reforma agrària, no calia plantejar-se reformes en l’agricultura, no era precís canviar de cultius, pensar en el mercat de proximitat, concentrar les parcel·les, ni exigir al govern valencià i de Madrid molta més serietat en la defensa dels interessos del camp valencià davant de la nefasta Política Agrària Comunitària. Els ahir agricultors, ara serien nous rics i jugarien al golf, en camps regats amb aigua de l’Ebre o de més lluny.
Les manufactures tradicionals valencianes, abandonades a la seva mala sort de la competència deslleial dels països emergents, que amb salaris de misèria, inunden els mercats europeus de productes, molts d’ells entrats pel port de València que creix i creix per a guanyar diners descarregant-los, en compte de dedicar-se a la innovació, el disseny, millorar la qualitat dels mobles, de les sabates, dels teixits, organitzaven viatges d’empresaris a Orient per a portar-se allà les fàbriques i ací es passaven, al negoci fàcil, a l’especulació urbanística.
La construcció i tota la indústria al seu voltant, el ciment, el taulell i la mineria de l’argil-la, les persianes, les finestres, els ascensors, els pintors…. tots i totes les Caixes d’estalvi, els diners negres de les clíniques privades, tots eren promotors, constructors i especuladors.
Ara, som els valencians, el País que supera la mitjana d’atur espanyola, junt a Andalusia, Múrcia i Extremadura, estem per dalt del 25% de persones aturades, molt més del doble de la mitjana d’atur de la UE, i el que es pitjor, els governants actuals ni saben, ni volen saber, per on començar l’eixida de la crisi, quin sector econòmic ha d’impulsar la reactivació. El pretés miracle econòmic s’ha enfonsat i no hi ha un altre que puga ser l’alternativa, que puga generar llocs de treball per als desocupats, que puga pagar salaris per a reactivar el consum.
Havien posat tots els ous en la mateixa cistella i la cistella s’ha esclafat del tot.
Però quines són les solucions que proposen per eixir de la crisi tant el FMI, la UE i ha aplicat mecànicament el PSOE i aplicarà, de segur, per molt que amague el seu programa el PP?
El capitalisme financer vol eixir de la crisi no com a responsable de la mateixa, sinó com a guanyador del seu combat històric contra els drets socials i econòmics dels treballadors, dels agricultors, de les classes populars.
Amb l’excusa de l’excés de dèficit públic planteja posar per davant el pagament dels interessos a la banca que la despesa social, i el PSOE-PP ho posen a la Constitució, en agost i sense referèndum. Han pretés, amb una reforma de la carta magna sense la ratificació de la sobirania popular, que el neoliberalisme siga l’únic model econòmic constitucional, la única manera de fer política econòmica. Han posat data de caducitat a la Constitució de 1978, que ara té un motiu més per a ser reformada per una futura majoria progressista, com ja era la desigualtat de la dóna, el sistema electoral, les decimonòniques províncies, el model de referèndums o la pròpia monarquia.
Amb l’excusa del deute públic, omplin ell mitjans de comunicació de la paraula AUSTERITAT, però no retallen en despesa militar, construccions caríssimes i poc rendibles social i eco lògicament com són els AVES, macro-ports o aeroports ridículs i quasi de rissa, sinó fóra tan seriós el tema, com el de Castelló, sinó que es proposen els retalls en la sanitat pública, deixant de construir hospitals anunciats fa menys d’un any a bombo i planxes, o per inaugurar d’altres mig acabats, tanquen llits, allarguen les llistes d’espera i anuncien un proper “co-pago” que realment vol dir, re-pago o pagar dues vegades.
I com la dreta sap que la cultura i l’educació és el màxim perill que té tot sistema desigual i injust, com és el capitalisme financer, doncs si la societat és culta i educada, és crítica i lliure, i es torna incomoda, i respondona, i sap orientar la seva indignació, perquè sap, coneix i entén l’origen dels seus problemes, aleshores, amb l’excusa del deute públic, ataca directament al fonament de la llibertat i de la igualtat, l’educació, l’ensenyament, la investigació. Es retalla en despesa educativa, es deixen de contractar milers de professors, s’acurten els pressupostos de la Universitat, mentre s’anuncien nous concerts en l’ensenyament privat, que les construccions de nous col·legis les faran empreses privades en solars públics i, fins i tot, es desgrava les despeses a les famílies benestants que porten els seus fills a l’ensenyament privat.
Amb l’excusa del deute públic, als treballadors se’ls endarrereix l’edat de jubilació als 67 anys, es retalla la indemnització per acomiadament, es pretén des-regular la negociació col·lectiva, acampen a mansalva les ETTs en la contractació, s’ataca sense pietat als drets dels treballadors i treballadores, mentre no es fa res per a incentivar la creació de nous llocs de treball, es manté el salari mínim en nivells de misèria, la prestació en poc més de 400 euros i, quan no poden més, se’ls tira de la casa per no poder pagar la hipoteca i encara es queden deutors amb el banc.
No, ni la banca, ni l’FMI, ni la UE, ni la senyora Merkel, ni Zapatero, ni Rajoy han mostrat cap tendresa amb les classes treballadores, amb els jornalers del camp, amb els agricultors, amb els treballadors autònoms, amb les petites empreses, amb les cooperatives, amb els malalts, amb els xiquets i xiquetes de les escoles, amb els joves estudiants, amb els joves que volen treballar que arriben al 50% d’aturats, amb la gent gran que als 65 anys ja estan cansats i ben cansats de treballar i ara no poden jubilar-se…
Tampoc mostren cap tendresa amb la ciutadania en general, diríem que amb l’espècie humana, quan segueixen sense fer res contra el canvi climàtic que ens amenaça, segueixen i perllonguen el funcionament de les centrals nuclears com la de Cofrents deu anys més, oblidant Txernòbil i Fukushima, o amenacen a la Vall d’Aiora i molt més enllà amb el cementeri de residus nuclears de tota Espanya…
No mostren cap tendresa, ni el PSOE ni el PP, quan són aliats comparsa cada vegada més dels USA, de l’OTAN i la indústria militar internacional, portant tropes i invertint grans despeses en Afganistan, Líban, Líbia o ara, tornant a establir les tropes i vaixells dels USA a la base de Rota.
No mostren cap tendresa quan totes les inversions ferroviàries, multimilionàries, se’n van als AVES, i no als trens de rodalies i als tramvies, els que agafen cada dia els treballadors, les famílies, els estudiants, la gent gran i que són el transport més sostenible, el que realment evita la contaminació que causen els viatges en cotxe particular. Tot per a l’AVE, ara per al corredor mediterrani, mentre es degraden cada dia les rodalies a Alcoi, Requena, a Sogorb, a Castelló, a Torrevella o dorm en un calaix el tren Gandia-Dénia, sempre promés en campanya electoral pel Ministre de Foment de torn, del PP o del PSOE, i mai executat.
En canvi, Petra Kelly, la fundadora d’Els Verds alemanys, el primer partit ecologista, sempre defensà la tendresa com origen i manera d’actuar dels verds en política. La tendresa, l’estima per les persones, pels animals, per la vida ha estat i és la nostra guia en la lluita per transformar la societat. Els Verds ens movem per la tendresa i això, la tendresa, l’estima és el que ens porta a la lluita per la justícia, per la pau, per la llibertat, pels drets de la gent, dels pobles, dels animals…
Una tendresa que ara volem posar amb tota la intensitat per a canviar l’actual situació dramàtica de moltíssimes persones, de milers i milers de famílies.
En aquest moment històric de les eleccions del 20N estan en perill molts dels drets laboral i socials que encara tenim, està en perill la sanitat pública, l’ensenyament, la universitat pública, la investigació, està en perill la ciutadania pel manteniment de l’energia nuclear, i si guanya el PP amb majoria absoluta, està en perill bona part de la democràcia que encara tenim i s’allunyen les millors aspiracions de la societat valenciana: la plena ocupació, una nova economia verda més social, la justícia re-distributiva que suposa una fiscalitat progressiva i ecològica, l’educació i la sanitat públiques i de qualitat, el transport sostenible, la reforma agrària, les energies renovables per a substituir els combustibles fòssils i poder tancar la nuclear de Cofrents i totes les nuclears… Està en perill la cultura i la comunicació en llibertat, s’allunya la pau i el desarmament i el possible paper d’Espanya en unes relacions internacionals fonamentades en la cooperació i la solidaritat.
No, no és hora el 20N de reafirmar-se en les pròpies idees, en fer més grans les suposades diferències, en buscar, per alguns que ara arriben a la política ecologista, un esmentat “espai propi” del vot verd per a justificar llistes pròpies i en solitari. No no és temps de mirar-se a l’espill de l’auto-afirmació en els programes de partit, per a Els Verds és temps de suma generosa, perquè la batalla contra el sistema es forta i dura i està en joc l’immediat futur, és temps de buscar la complicitat en l’acció, la coincidència en el programa, la cooperació en l’esforç, de recordar els himnes solidaris de la millor tradició de les lluites democràtiques i de l’esquerra roja i verda, és l’hora de la unitat d’acció, de les aliances, de les coalicions abans i després del 20N … És hora de que la indignació que compartim, la indignació històrica dels oprimits i les indignacions més actuals s’ajunten i ens empenten plegats a la rebel·lió democràtica pel treball, per la terra, per la gent i pel dret a decidir cada dia com a persones lliures i iguals el futur de tots i del Planeta.
La tendresa que ens mou als Verds ens mou més que mai a l’acció unitària, a la suma dels nostres esforços, de les nostres propostes, del nostre programa i dels nostres vots a les opcions de l’esquerra alternativa, de l’esquerra que es rebel·la, de l’esquerra política i social que té la saviesa històrica de que la indignació, la ràbia que sent la ciutadania, necessita d’organització permanent, d’objectius col·lectius, de lluita conjunta per a que el malestar de cadascú en aquests durs moments de crisi es puga convertir en força en el present i en capacitat de transformació i en victòria social demà.
La suma política de l’esquerra plural, de l’esquerra roja i verda, de l’esquerra indignada és la única possibilitat en les eleccions del 20N, d’aturar els retalls socials, de canviar l’actual control del poder financer sobre les mesures contra la crisi i, concretament i per les particulars característiques de l’injust sistema de la llei d’hondt, solament la suma dels vots d’esquerra i l’obtenció de diputats i diputades d’Esquerra Unida-Els Verds a tot arreu de l’estat espanyol, a les províncies esmentades inter-mitges com Alacant, Saragossa, amb la CHA també, el partit de l’inoblidable Labordeta, Còrdova, Màlaga, Astúries, València, Sevilla… pot suposar el fracàs de les expectatives del PP d’una còmoda majoria absoluta.
L’esquerra plural unida, Els Verds i Esquerra Unida som el vot útil de l’esquerra, el vot útil per evitar la majoria absoluta del PP, el vot útil per a portar la veu de la indignació al Parlament amb força, som el vot de la rebel·lió social i ecològica, democràtica i solidaria, pacífica i tendra amb les persones, els animals i la natura.