Sent una profunda decepció ètica quan torne a veure la magnífica pel·lícula Gladiator amb els meus alumnes de primer d’ESO del Tirant lo Blanc. Què prop estem de la Roma esclavista, probablement l’imperi més sanguinari i injust de la història d’Occident.
M’esgarrifa veure com l’espècie humana repeteix la seva manera d’actuar des de fa dos mil anys i de ben poc serveixen savis, filòsofs, moralistes, escola… No m’agrada gens quan pense cap on anem, o cap on ens porten. Veig el coliseu de gom a gom on la plebs salvatge que malvivia de les despulles de les conquestes de l’exèrcit imperial evadia les seves frustracions gaudint de l’espectacle brutal de les lluites de gladiadors. Mentre les famílies patrícies, la classe privilegiada de Roma es repartien els latifundis i les riqueses de tota la Mediterrània i el benefici del comerç de la ma d’obra esclavitzada, sense cap dret, considerats propietat privada dels seus amos, els plebeus (artesans, xicotets comerciants…) es conformaven bramant a l’amfiteatre quan el seu gladiador preferit, vingut d’una província llunyana, degollava sense altre remei al seu contrincant. L’emperador, un incapaç i immoral corrupte que havia estat capaç d’assassinar a son pare per heretar el poder, repartia pa, beguda, monedes i disposava una legió de prostitutes entre el públic que assistia totalment desvanit a l’espectacle.
Què els importava als plebeus que el cost del seu mesquí i sanguinolent entreteniment provinguera dels guanys de traficar amb milers i milers de captius dels pobles conquerits per les legions, de l’arrasament de les cultures autòctones, com la ibèrica, de la violació de dones i xiquets, de l’assassinat dels vells que no servien per a treballar als latifundis o a les mines? No, allò que importava era viure a Roma i satisfer els més baixos instints.
Que treballen els esclaus, que l’exèrcit mercenari controle el limes, que s’exploten els recursos naturals de tot arreu i que els patricis, propietaris d’explotacions agràries de milers d’hectàrees, em donen festa, que la vida són quatre dies, carpe diem. No puc fer altra cosa que sentir-me decebut, després de dos mil anys de cristianisme, una religió que es fonamenta en la igualtat de totes les persones, en la fraternitat i la solidaritat, en la defensa dels valors humans, de l’ètica com a manera de viure, i que va ser una resposta rebel a l’imperi romà, ara, justament quan ens governa un partit ple de gent que es reconeix catòlica practicant, el que es fomente siga el Gandia Shore, la festa alcohòlica, la música disco… per a una joventut sense perspectives de futur, sense treball, condemnada a la precarietat laboral o a la emigració.
No, no m’oblide en les meves reflexions de les corregudes de bous on els que moren torturats són els innocents animals, ni dels nous gladiadors als amfiteatres del futbol. Tot plegat, el nou pa i circ de l’actual Roma, on unes poques famílies patrícies cada vegada acumulen més milions, mentre molts dels nostres joves cada cap de setmana, s’emborratxen i degraden com a única opció d’evadir-se d’una trista i dura realitat. On vas, Gandia?
Article publicat en Safor Informatiu, juny de 2013.