L’Escola d’Economia de Chicago, que va tenir en Milton Friedman (1912-2006) el seu màxim exponent, va posar els fonaments teòrics al neoliberalisme econòmic de les societats occidentals, dirigides per líders neoconservadors com Reagan o Thatcher o directament sanguinaris com el dictador Pinochet a Xile, que aprofitava la crisi del comunisme soviètic per a definir el lliure mercat com el millor sistema possible i per a desmuntar molts dels avanços socials de tot un segle. La llei de l’oferta i la demanda, en estat pur tal i com la va definir Adam Smith al segle XVIII, era l’única garantia de riquesa de la societat i l’Estat havia d’abstenir-se en intervenir i, molt menys, en nacionalitzar. Paraula maleïda. Es justificava així la privatització de serveis bàsics com la sanitat o els transports i es liquidaven indústries centenàries participades o de propietat pública com mines, ferrocarrils, siderúrgies…
El mercat mundial ara obert i en mans dels Estats Units i la resta de països socis del primer món podria aportar a molt baix preu des del tercer món els productes. Així cap allà es desplaçaven les inversions productives a la recerca de ma d’obra molt més barata que la classe obrera occidental que, a poc a poc, havia aconseguit salaris dignes, una jornada laboral de 40 hores, drets socials, vacances…
Després de la caiguda del mur de Berlín caigueren les empreses estatals i amb la globalització, a poc a poc, les explotacions agràries i les manufactures de les xicotetes i mitjanes empreses. Al primer món ja no calia invertir per a produir, el fer-se ric era qüestió d’especular amb els diners, les accions, el preu del petroli, els solars… L’economia que funcionava, on es guanyaven els diners rapidíssimament, era amb l’acumulació d’expectatives i guanys immediats sobre una marca, un nom o tan sols un futur. Ja treballaran els indis, xinesos, paquistanesos, filipins o indonesis, grans i menuts, quasi debades per a nosaltres i portarem als grans ports, en containers, el que produeixen, aliments, mobles, sabates o roba. Els empresaris de la sabata, el tèxtil, el moble o la joguina que tanquen les empreses que havien heretat dels seus pares i posen els diners en promotores de nous PAIs que compraran el sòl a uns llauradors farts de perdre diners amb la taronja, el raïm o l’ametla. Havia arribat El Dorado.
Però de sobte, apareix la crisi del sector financer, comença a tancar-se l’aixeta dels préstecs, els diners desapareixen, les cases deixen de vendre’s, ja no queden persones amb tanta estabilitat laboral que puguen hipotecar la nòmina per a 40 anys per adquirir la seva vivenda, i tot comença a trontollar. Els primers bancs inversors del món fan fallida, el petroli, cada vegada més escàs puja i puja sense aturar-se, les economies més fortes comencen a entrar en recessió, i els líders polítics dels mateixos partits d’aquells campions del lliure mercat, del no intervencionisme i molt menys de les nacionalitzacions, enceten un procés de compra des dels bancs estatals, la Reserva Federal dels Estats Units al front, de les grans financeres que havien estat el paradigma de l’opulenta Wall Street. Friedman, és soterrat per segona vegada, per a salvar les butxaques dels que mai perden en les crisis, aquells que durant vint anys d’eufòria especuladora han concentrat encara més el capital de l’economia globalitzada a través de la seva lliure circulació, de milions de pòlisses d’assegurances, d’especulacions constants en les bosses de tot el món al mateix temps, possibilitada pel desenvolupament i control de les telecomunicacions, la xarxa d’Internet, la telefonia per satèl·lit, etc… Fins i tot, alts dirigents de les organitzacions empresarials demanen una treva a l’economia del mercat i la urgent intervenció dels diners públics per a salvar les empreses i entitats financeres en fallida.
Com quedem? No era l’oferta i la demanda, la llibertat i el risc d’invertir el que assegurava l’avanç i la riquesa de les nacions? Quan havia de tancar una xicoteta empresa manufacturera, i tant l’empresari com els treballadors acabar en el carrer, on estaven els diners de l’Estat per a salvar-los? Ara, si la crisi és dels primers bancs i caixes del món, si corren perill els grans accionistes, amb els diners de tots, més dels treballadors i classes mitjanes que són els que més aporten a les hisendes públiques, si que s’ha d’acudir immediatament a la nacionalització? Aquestes mesures de l’Administració Bush, que de segur s’estendran prompte als països europeus, em recorden a una frase que es deia de l’antic Institut Nacional d’Indústria (INI), durant el franquisme, que deia es nacionalitzava les pèrdues amb diners de tots. Exactament està passant això, com sempre. Clar, encara ningú d’aquests dirigents ha proposat canviar les estructures econòmiques del sistema, mirar cap a una nova economia molt més ecoeficient i democràtica, fonamentada en les energies renovables i en la lluita real contra el canvi climàtic i amb uns nous principis d’intercanvi comercial més solidari i equitatiu per a les persones i els pobles de tot el món. Quan es recuperen del crac del 2008 amb els diners públics, els mateixos tornaran a especular tot el que puguen fins a que el Planeta aguante i tornaran a ressuscitar a Friedman, i si cal, a Pinochet.