En una altra situació econòmica i social, potser començaria aquest article tornant a insistir amb els valors naturals de la Marjal. La biodiversitat que conté eixe espai geogràfic del nostre litoral mediterrani. La potència del seu hàbitat, el poder depurador de l’aigua de les seves turbes, la gran reserva d’aigua dolça que suposa i el seu valor contra la intrussió salina als nostres aqüífers la qualitat dels seus productes de l’horta… Recordaria les normatives i legislacions autonòmiques, estatals, de la UE i interncacionals que protegeixen les marjals i tots els humidals…
Tanmateix, en aquests moments, potser siga millor parlar de la Marjal com d’una oportunitat. Amb l’actual crisi econòmica, profunda i estructural, d’un sistema financer i especulatiu sense altre valor que el guany ràpid, ni cap mesura d’albirar a mig termini que passaria, ens sorgeixen les preguntes: I ara, què fem? Com ens recuperem del desastre? On invertim per a generar riquesa i llocs de treball?
La construcció no sembla el sector que a curt o mitjà termini tornaria a ser la locomotora de l’economia, fins ara sobredimensionada per l’arribada a ella de capitals d’altres procedències, dels sectors manufacturers tradicionals de la nostra economia afectats per la competència deslleials dels productes asiàtics barats per la manca de drets socials d’una ma d’obra sobreexplotada; d’una banca comercial, especuladora, que havia descobert la pedra filosofal donant préstecs als promotors, molts d’ells sense cap tradició constructora, per a comprar solars cada vegada més cars per a fer pisos, apartaments o adosats que pagarien els compradors a uns preus encarits, moltes vegades procedents de jornals procedents del mateix sector.
La bambolla especulativa ens havia enterbolat el pensament i ens impedia obrir qualsevol debat seriòs al voltant de l’agricultura de regadiu o de marjal. Tot bancal s’havia convertit en un possible solar urbanitzable en el proper PAI que impulsara algú, en connivència amb els alcaldes i regidors de la majoria dels pobles. Conservar les Marjals? Reformar l’agricultura de taronger? Fomentar un turisme més respectuós amb la natura, amb el paisatge? Què diuen aquests despistats o utòpics? No estàvem bé del cap.
Des de l’entrada d’Espanya a la UE, un dels silencis més clamorosos, jo diria que més vergonyant, ha estat els dels propietaris dels tarongers i també dels polítics, en la defensa de la producció i el preu de la taronja davant d’una política agrària comunitària clarament contrària a la producció de cultius mediteranis, promotora d’acords preferencials per a cítrics procedents de països extracomunitaris, ara Marroc o el mateix Brasil. Un silènci provocat per l’esperança de vendre l’hort a preu de solar. Fins i tot, quan s’apuntava des de sectors preocupats en la crisi de la taronja i la necessitat d’una reforma estructural del camp valencià, la resposta es convertia en broma: “la millor varietat de taronja és la solar”. Esperàvem convertir els tarongers en eixos camps de golf excusa per a envoltar-los de milers i milers de xalets. Per a que preocupar-se de defensar el preu, la producció. Per a que fer front al sector comercial taronjaire, per a que reforçar les cooperatives de producció i comercialització davant de l’agressivitat dels comerciants, si prompte l’Ajuntament ens farà el favor de fer-nos rics venent els camps per al proper PAI.
Però, al turisme passava el mateix. Les marjals litorals, de Cullera fins a Oliva, reserves naturals d’aigua dolça, espais rics en biodiversitat, magnífics paisatges i productores tradicionals d’hortalisses, melons i arròs s’havien de dessecar per a plantar taronger, en els moments millors de la taronja, i, ara, més encara, per a convertir-les en solars. La Marjal era la reserva de solars litorals per a quan tocaria construir-los i, per ací i per allà, apareixien projectes de construcció dintre dels espais protegits, es pressionava a les poques Administracions públiques que intentaven protegir els espais humits, es pleitejava contra les declaracions de zona humida de la Generalitat, s’aterraven amb permís o sense permís, centenars de fanecades. En definitiva, la Marjal, com els camps de taronges eren futurs solars en una economia especuladora que semblava no tenir límits.
Ara, que no sabem què fer, ni cap on tirar, quan sembla que la solució a la crisi es rebaixar els costos labaorals, reduir l’estat del benestar, però ningu diu on invertir, on crear nous llocs de treball potser siga millor moment per a tornar a somniar, a ser una mica utòpics i fer propostes, no de futur, sinó de present.
Les terres de la Marjal de Gandia han estat treballades des de temps immemorials pels llauradors, en una constant i contradictòria lluita amb l’aigua que brolla dels seus ullals. És un espai organitzat per partides agràries i els seus canals de reg i de drenatge: Paiporta, Tancà, Colomera, Bròsquil, Séquia del Rei, d’Ahuir
Aqueixa aigua dolça, depurada de manera natural per la torba, que quan baixa, deixa entrar la sal de la mar, però quan puja ofega els conreus.
Per això, durant molts anys, era l’arròs el conreu tradicional de les marjals. de l’Albufera de València, de la marjal de la Safor, a la que pertany la Marjal del terme municipal de Gandia, de la de Pego-Oliva i del Deltebre. L’arròs, un conreu de primavera-estiu, que té la sega a setembre, abans de la gota freda. Després de les pluges de la tardor, l’hivern es temps d’inundació dels camps, d’arribada de les aus migratòries, de cacera…
A la primavera tornava el treball a la Marjal, i a més de l’arròs, a les zones més altes de les marjals, era tradicional l’agricultura d’hortalisses immillorables d’estiu: melons, pebres, tomaques, albergínies, fessols…
Ha estat una relació dura i difícl de l’home i la natura, que fins als anys seixanta, havia possibilitat l’extracció de guanys per a moltes famílies i, alhora, el manteniment dels valors naturals fonamentals d’aquestes zones humides del litoral valencià.
L’arròs i les hortalisses d’estiu, conservant les basses que es formaren al moment d’alçar la terra, mantenen perfectament el nivell hídric de la Marjal i els seus valors naturals. Un Pla d’agricultura ecològica que evitaria l’ús de pesticides i herbicides podria posar en producció d’hortalisses moltes fanecades de taronger que avui no té cap preu al mercat i força a rebaixar el nivell de l’aigua per a impedir l’asfixia reticular dels arbres. Sí, és bombeja a la mar milers i milers de metres cúbics d’aigua per a baixar el nivell de les marjals pels tarongers que ja no són productius. En canvi, les hortalisses de la Marjal tindrien un mercat segur, doncs es valora actualment molt l’agricultura de proximitat, els productes naturals i donaria treball a molta ma d’obra. Un bon projecte de recuperació de l’horta de la Marjal de segur tindria recolzament de la UE amb la seva aposta per l’agricultura ambiental.
És una de les oportunitats que ens brinda la Marjal, compatible amb la seva recuperació i conservació. La restauració dels ullals, de tots, dels canals i sèquies i la seva posada en valor ecoturístic completaria una postal magnífica per oferir a eixe turisme que ens arriba a la platja de Gandia i que tantes vegades repetim, sense fer quasi res, que cal oferir-li nous productes per ajudar a la seva desestacionalització. Rutes, visió d’aus, passejos en barca de pertxa, espais lúdics naturals, museu de l’arròs i l’horta, etc… completarien una actuació integral de restauració ambiental, agrícola i ecoturística de la Marjal de Gandia que ens oferiria una oportunitat, entre d’altres de les que hauriem de buscar entre tots per a millorar les perspectives econòmiques i socials per al futur de la nostra societat. Una vegada més, l’aigua és vida.