Ja no esperava massa de l’Església catòlica com a institució. La tempranenca mort de Joan Pau I, seguidor de la línia del gran reformador i papa progressista Montini, Pau VI, i la seva substitució per Joan Pau II i amb ell l’arribada al poder del vaticà de l’Opus Dei i la desfeta de la teologia de l’alliberament, l’arraconament de la Companyia de Jesús i el reforçament de la cúria vaticana i els seus inconfessables, mai millor dit, interessos, més terrenals que celestials, em va reafermar en la decisió personal d’allunyar-me d’eixa Església. Una església que cada vegada veia com més formal, més integrista, més llunyana dels problemes reals de les persones i que justament combatia als que per a mi millor interpretaven l’esperit i la lletra de les paraules de Jesús que ens transmeten els evangelis i havia llegit, i cregut, des de la meva infantesa. Ratzinger, amb sabates de Prada i tota una trajectòria de conservadorisme teològic semblava seguir la mateixa línia ortodoxa i reaccionària.
És cert que, d’altra part, seguia trobant alguna excusa per a seguir pensant que tot no estava perdut. El viatge al Txad, junt a la gent de Globalmón, ONG nascuda i alenada pels jesuïtes del Palau de Gandia, em retrobava amb la realitat d’aquella Àfrica explotada i abandonada per les potències, sense infraestructures ni serveis, on el únic empar que té aquella gent, els que no poden o no s’atreveixen a fugir cap a “El dorado” que ells creuen que és Europa i ho és comparant al no res que ells tenen, en una patera o una barqueta unflable, són els hospitals i missions cristianes. Escoltant la missa del diumenge a Bongor, en el cor de la vall del Logon, vaig recordar al pare Cardeso, el rector del col·legi on vaig estudiar batxillerat, que era cristià i comunista i des del valors del cristianisme tant em va influir en la meva posterior militància política. Però ací, a Gandia, a Espanya i a Roma cada vegada veia més lluny l’Església d’eixos principis del cristianisme de base, d’aquells rectors que als anys seixanta es deien “curas obreros”, que a les seves parròquies de les afores de les grans ciutats es reunien les primeres comissions obreres. Molt lluny dels Ellacuria, Casaldàliga, Diez Alegria, Romero, Ernesto Cardenal… Molt lluny de la missa camperola dels de Palacagüina i la revolució sandinista. L’oposició tancada al matrimoni dels homosexuals, als anticonceptius, a que els rectors puguen casar-se… en l’ordre de la doctrina i la cada vegada més evident corrupció de les finances del Vaticà, i, sobre tot, el silenci clamorós de l’Església oficial contra la injustícia, els retalls socials, la contra-reforma laboral del neoliberalisme amb l’excusa de la crisi em feien molt difícil atrevir-me a defensar els valors socials i igualitaris del cristianisme que vaig fer meu en la meva adolescència i han estat un dels fonaments més ferms de la meva ideologia rebel que sempre m’acompanyarà.
Semblava que definitivament havien guanyat la partida els que també haurien entrat Franco sota pali a les catedrals. Sols m’atrevia a recomanar el meu llibre de capçalera, de Leonardo Boff, potser el millor teòleg cristià viu, “Ecologia. Crit de la Terra, crit dels pobres” a alguna de les meves xerrades públiques, en eixos moments de reflexió política en veu alta, més enllà de l’acalorament de les consignes electorals dels mitins. Em sabia greu haver de veure com a cosa que no tornaria un discurs globalitzador de tota l’esquerra, humanista, alternatiu, democràtic, anticapitalista i, per això, cristià com el de Salvador Allende, un dels altres fonaments del meu pensament polític. O veure sols com a un miracle del passat la lluita dels jesuïtes a les terres tropicals dels rius Iguazú i Paranà, allà al territori que per la seva tasca ha passat a dir-se Misiones, on al segle XVIII establiren comunitats col·lectivistes per protegir els indis de la insaciable gana de riquesa, or i poder de les “catoliquísimes” corones de Portugal i Espanya, mentre tornava a veure el magnífic film “La missió” que cada any passe a les meves classes de 2º d’ESO. Seria sols un record del passat la revista El Ciervo, la valenciana Saó, Noticias Obreras o la HOAC?
Però, estava equivocat. No se sap com, un grapat de cardenals escollits majoritàriament per Joan Pau II i Benet XVI, ha escollit Francisco. El primer Papa de la Companyia de Jesús, que sols per això hauria d’haver tingut més ressò en la ciutat del Borja, la ciutat que celebra la seva fira amb motiu de Francesc de Borja, tercer general dels jesuïtes. Francisco que des del principi del seu pontificat ha donat senyals que és un papa cristià, humil, que està amb els pobres i, sobre tot, amb la pobresa com a símbol de l’Església, fent honor al nom que ha triat, el del sant dels pobres, Sant Francesc d’Asis i de l’estima pels animals. Sembla que Ratzinger, que ja havia inclòs la contaminació ambiental com a pecat capital, ha patit excessivament la cúria, Bertone i els seus, i s’ha adonat que amb l’excusa de l’ortodòxia vaticana s’amagava massa llunyania als principis cristians i, no sentint-se amb forces físiques per al combat, ha buscat a qui sí que té la convicció i força personal per a intentar canviar les coses. Francisco ens ha tornat l’alegria quan viatja en un utilitari, viu a una residència de rectors lluny de les estances vaticanes, porta sabates normals i diu coses com “el defecte de la Cúria és que sols s’ocupa del Vaticà” o “quan falta el treball, falta la dignitat”. Una vegada més, i ara des de la cadira de Sant Pere, sembla ressorgir el cristianisme de base, el que pot ésser una esperança per aquells que no tenen res i que des de la seva depauperació sols poden aclamar-se a Déu, ja que els homes que governen i poden, en la Terra, són tan injustos amb ells. Amb Francisco, el Papa jesuita de les sabates negres, aquest Déu i la seva Església potser tornarà a ser cristiana, com aquell palestí que es va atrevir a dir a la Roma esclavista al segle I: “Tots som iguals als ulls de Déu”. Amen.
Article escrit per a la revista Safor Informatiu.