Ahir, 9 de maig, sortirem al carrer milers i milers de pares, mares, estudiants, professionals de l’ensenyament de tots els nivells i ciutadans i ciutadanes en defensa de l’educació pública, una de les poques garanties d’igualtat d’oportunitats a hores d’ara. El PP ha aparcat, de moment, la LOMQE. És un primer èxit de les protestes i la mobilització d’ahir. Ara tocaria la dimissió de Wert i la retirada definitiva del projecte. Haurem de seguir en la lluita, convertint en rebel·lia permanent la indignació, des del dret a l’esperança en que és possible una política honesta i solidària amb un nou model econòmic, social i ambiental més just.
Però ahir també, de vesprada, el PP amb la seva majoria absoluta i l’abstenció de CIU, la resta de l’oposició votava en contra, aprovava la regressiva reforma de la Llei de Costes de 1988 impulsada per Cañete, mentre uns activistes de Greenpeace s’encaramaven a la teulada de les Corts amb una pancarta, “El PP vende la costa”. El PP ha reduït a vint metres la zona de protecció de la costa, amnistia més de 100.000 edificis construïdes dintre del dominis públic marítim-terrestre, allarga la concessió d’ocupació de l’espai del litoral a 75 anys i furta les competències sobre les activitats a les CCAA. Aquesta reforma vulnera la legislació ambiental de la UE, d’obligatori compliment per a tots els Estats membres, i potser la pròpia Constitució de 1978.
Quan he vist els valents de Greenpeace dalt del Congrés he recordat eixe fil històric de la resistència cívica a la injustícia que ha anat sumant colors, el roig, el verd, el morat, i ha estat el rent que ha somogut les consciències entre una majoria que es deixa portar per la corrupció del sistema i la seva moral egoista i insolidària. Tota la meva estima amb ells, doncs el dret a la manifestació pacífica està per damunt de tot. Són temps de rebel·lia, de nova germania, de lluita i de dir cada dia que en som molts més dels que ells volen i diuen. Cada dia més, cada dia més rebels.