Per a gustos, colors. Ja se sap. Així que escriure d’un color sempre tindrà la subjectivitat del propi gust. De tots és conegut que a mi m’agrada el verd. Políticament sóc un verd i imagine que per això la falla, amb la que m’uneix estima d’anys, m’ha convidat a escriure per al llibret.
El verd potser siga un dels colors més atractius per a la nostra espècie. Sòl ser senyal de vida, de natura. L’aigua sempre es vida i on la hi ha., prompte apareix el verd. El primer vestigi de vida en el planeta foren les algues verdes i blaves. Ara recorde el verd de Galícia en els meus anys de batxillerat. Els verds, perquè de totes les tonalitats podíem trobar-lo. El verd fosc dels castanys o el verd lluent dels prats. El verd salvatge i punxós del toxo, argilaga per a nosaltres, que s’omplia de groc de milers i milers de flors. Allà me’n vaig anar a buscar el verd i a estudiar, és clar. Per aquella època Raimon cantava a tots els colors del verd que hi ha al paisatge cantàbric. Aquell verd gallec va omplir els meus ulls i els meus sentiments de verd per a sempre.
És el color de la Primavera d’estiu, després del gris de l’hivern. És un color que necessita de l’aigua, però també del Sol. Diu la dita popular: “el verd, a l’ombra es perd”. Es perd a l’ombra, que es fa fosc i es perd a la foscor dels mesos del fred per a tornar lluent i amb tot el seu esplendor entre abril i maig. Així és el color de la Pasqua. Dels berenars en rogle, del cant i del ball al camp. Una altra de les coses que s’han perdut les actuals generacions. El verd és el color de les pinedes del Convent i de les esparregueres, de les carrasques, de les ametlles verdes a la vora del camí que tenen la molla blanqueta i amb un suquet molt fresc; del Pla de les sureres, de la font del Garrofer i de totes les fonts, del single verd de la Drova que cantà el poeta Piera. El verd de Pasqua és el color del primer amor adolescent, del primer bes. És el color de la marjal i del nostre bosc de tarongers.
També és el color de la joventut, de la manca de maduresa, de la inexperiència. Així es diu que “està més verd que una ceba”. De vegades, també és el color que justifica la precipitació en l’abandó d’un projecte, la manca de constància. Per això, “la rabosa va abandonar el raïm perquè estava verd” o, com el seu mos es aspre encara, “la mona baixara de la noguera al rossegar la nou verda”. En canvi, ni la rabosa ni la mona se’n recordaren que el verd acaba madurant “de més verdes, en maduren”, convertint-se així en signe de futur i de garantia. “A Sant Joan, bacores. verdes o madures, però segures”. De seguretat,“és tant cert, que quan no és madur, és que és verd”. Tal vegada per això de la seguretat la guàrdia civil va de verd i ara també li va bé per la tasca que fa el Seprona.
Però la joventut és verda i atrevida. Per això, el verd és el color de l’amor, de l’erotisme i de l’excés. Ser un verd en l’amor és ser atrevit, provocador, excessiu de vegades… quasi com les falles a la festa. La falla és la festa més atrevida, més provocadora, probablement de les més excessives… junt a les originàries carnestoltes Podria atrevir-me a dir que la falla és de les festes més verdes. Més si, com a Gandia, fem falles ecològiques, més verdes encara.
Tornem al verd i el sexe. Els acudits al voltant del sexe es diu que són verds. La passió en temps tardans de la vida es torna verda. Encara que els joves són verds doncs es ho demana la natura que creix dintre d’ells, no es diu un jove verd, es diu un vell verd, doncs és verd perquè encara vol ser jove. Ara la viagra, -no sé perquè l’han feta blava- altres productes i els balls de saló ajuden molt.“Gat vell i la cua verda”, ens recorda l’acudit. Quan més fort és l’acudit s’anuncia que és molt verd. Vegem del recurs del llenguatge eufemístic a les verdures i fruites per a esmentar els òrgans sexuals: figa, bacora, cacaua, col, tomaca, melons, nap… De sexe parlem, de verdures es tracta. Cal esmentar a Bernat i Baldoví, escriptor del primers llibrets de falla i verd i atrevit com ningú
A més del sexe, l’amor comporta passió, bellesa, emoció i el verd també està lligat a l’amor en moltes de les expressions més dolces dels poemes i del cançoner popular. Federico Garcia Lorca en les seves incursions al folklore tradicional va posar música de piano a la copla i cantava “yo me subí a un pino verde por ver si la divisaba”, però és al romancer gità quan li dona al verd categoria de signe inequívoc de bellesa. Antonio Torres Heredia serà “moreno de verde luna” i el seu romanç somnàmbul és un himne al verd: “Verde que te quiero verde.Verde viento. Verdes ramas…”
Tal vegada siga l’estima de Garcia Lorca pel verd la que va portar a Rafael de León, un jove aristòcrata amic d’ell que es convertiria en un dels compositors fonamentals de l’esmentada “canción española”, a escriure una de les pàgines més boniques del cançoner popular en la dècada dels 30. Interpretada aleshores per Miguel de Molina, altre personatge mític per a tota una generació ja quasi perduda, que deia: “ojos verdes, verdes como, la albahaca. Verdes como el trigo verde y el verde, verde limón”. Després, com totes les cançons populars, serien molts i moltes els qui han cantat “Ojos verdes”, començant per la valenciana Conxa Piquer. Fins i tot, amb lletra censurada, perquè ja hem parlat de la relació del verd i el sexe, i això de la mancebia no estava massa clar a partir dels anys quaranta i es canviaria el principi: “Apoyá en el quicio de la mancebía” per “Apoyá en la puerta de mi casa un día”. El verd perdia color en eixos temps ja, per sort, quasi oblidats. Eren temps més avorrits sense el verd.
Machin, Nat King Cole i altres també s’apuntaren a cantar als ulls verds i cantaren el bolero de Menéndez i Utrera, que diu “Aquellos ojos verdes, de mirada serena, dejaron en mi alma eterna sed de amar”. Bonica també.
És clar, els ulls verds no són abundants, pero estan molt ben valorats. Diu el refrany, “ulls verds, ulls de rei”. Millor que siguen escassos sinó no sé on aniríem a parar amb tanta passió amorosa solta si hi hagueren més.
El verd també era símbol de riquesa, de diners. Ha estat molt utilitzada la tinta verda en la fabricació de moneda. Recordem els bitllets de mil pessetes. Eren verds. Els dòlars ho són encara. És un color atractiu i codiciat. Massa diria jo, en referència als diners, no al verd. Però també és el color de les dificultats, quan “un es veu verd”. Quan un malalt està verdós, tampoc és bona cosa. Encara que el verd no comporta tots els problemes. En moments d’angoixa total és “quan un es veu de tots els colors”.
És, junt al roig, el color de la seguretat vial i del tràfic. El color del semàfor quan es dona pas, el del taxi lliure, en versió fosforescent en les jaquetes per eixir del cotxe, i també el de la policia de tràfic. És el color de les zones que es dediquen a la natura i els jocs infantils a les nostres ciutats i, què li farem, dels camps de golf. És el color de la neteja, el color d’eixos treballadors tan importants per a la salut ambiental dels nostres carrers. També és el color de la vergonya que “era verda i se la menjà un ruc” i el color de la gent o les coses que arriben tard, “a buenas horas mangas verdes”.
Per acabar sí que podríem dir que el verd està de moda. Ara tots volen ser verds o aparentar-ho. Grans companyies energètiques, amb centrals nuclears, s’apunten al verd en les campanyes mediàtiques; marques de cervesa ens conviden a pensar en verd; fabricants de cotxes pinten els vehicles de verd; l’Urbà és verd encara que no siga elèctric; candidatures municipals volen ser verdes… Malgrat que aquestes coses puguen confondre a algú, a mi m’agrada aquesta moda verda Sempre quedarà alguna cosa bona i de veres per al futur quan passe tot el furor verd, perquè ,ja sabeu, el verd sempre serà el color de l’esperança.