El planeta Terra té milers de milions d’anys. El relleu, el paisatge tardava també milers d’anys en conformar-se i canviar d’aspecte per la interacció dels diferents elements naturals que hi intervenen fins l’aparició en escena de la espècie humana que accelera les transformacions paisatgístiques. La humanitat, en general, es sent per sobre de la natura, propietària del planeta, i legitimada per a ocupar-la, alterar-la, transformar-la sense comptar amb les altres espècies que l’habiten i, quasi sempre, sense tenir la precaució de pensar les conseqüències de les seves actuacions sobre ella mateixa.
Sobre tot és a partir de la revolució industrial i la globalització del capitalisme quan el procés de contaminació atmosfèrica, de degradació dels hàbitats naturals i l’alteració dels paisatges augmenten de manera exponencial fins a ultrapassar límits històrics. El model econòmic i productiu que hem desenvolupat ha entrat en crisi, no sols econòmica, també ecològica i, tanmateix, molts governants no es donen per assabentats i segueixen fent propostes destructores del medi, que hipotequen el futur de tots i furten espais naturals inigualables a les properes generacions.
Continua massa present l’ànim del guany immediat, del benefici especulatiu a curt termini que no analitza altra cosa que els comptes bancaris. Malgrat la crisi de la rajola, la petada de la bambolla immobiliària, els centenars d’apartaments i llits d’hotel buits els darrers estius, la cada vegada més curta “temporada alta” estival, alguns insisteixen en el model constructiu encetat en els anys seixanta d’omplir el litoral mediterrani de construccions i asfalt sobre el cordó dunar, la restinga i les marjals, deixant només lliure l’àrea de sorra just al costat de l’aigua. S’omplia les primeres, segones, terceres… línies de torres d’edificis pensats per a gent que només estimaria passar les vacances en una hamaca a la vora de la mar.
Certament durant uns anys va funcionar. Tant va funcionar, que encara que des de 1983 l’Ahuir era considerat una zona urbanitzable, la seva baixa densitat edificable, la va preservar del formigó perquè era massa poc el benefici que s’obtindria en la seva construcció. Mentre quedaren solars al litoral amb major edificabilitat permesa, no pagava la pena. Però els temps han canviat i les mentalitats, de bona part de la població també. En 2014 ja sabem que el model especulatiu financer no portava enlloc. Era un fals mirall on només ha guanyat la banca, que continua augmentant els seus guanys malgrat la crisi generalitzada, mentre la immensa majoria de la societat s’ha vist empobrida en salaris i drets. Ja sabem que ens cal altra model econòmic per a que treballe molta més gent amb major estabilitat i qualitat en els llocs d’ocupació. Ja sabem que si no innovem tecnològicament i no oferim noves idees i nous serveis no podrem competir amb altres ofertes. Ja hem vist com la revolució dels transports s’emporta en avió a platges paradisíaques per baix preu a molts turistes. Ja hem vist massa vegades com el negoci de la rajola i dels PAIs funcionava a base de maletins, sobres, tràfic d’influència i polítics i promotors corruptes.
Ara, quan toca pensar i dissenyar un millor futur per a la majoria, hauríem de valorar les noves demandes del sector turístic i pensar com revaloritzem la platja de Gandia que ja tenim construïda. Per això, justament per això, no podem urbanitzar l’Ahuir ni destruir amb una passarel·la totalment innecessària el cordó dunar que quasi de miracle s’ha salvat del formigó.
Gandia amb els seus valors naturals inigualables amb la Marjal, que compartim amb Xeresa, Xeraco i Tavernes, i l’Ahuir, la darrera platja verge té la gran possibilitat d’oferir al nou turisme que a més de platja demana natura, també cultura i gastronomia, una doble tarja postal: mar i verd. Aprofitem-la. Protegint, conservant i recuperant els valors naturals de l’Ahuir i la Marjal estaríem millorant en molt l’actual oferta turística, consolidant i ampliant els llocs de treball dels establiments de la Platja amb un turisme que també li agrada visitar els centres històrics i gaudir de la gastronomia tradicional de cada lloc.
Eixe és el debat real que en aquests moments ha de resoldre la ciutat de Gandia. Quin turisme volem? Quin turisme es més rendible? On està més assegurat el futur per a tots i totes? Què volem llegar a les properes generacions?