Deia un cartell del 25 d’Abril, el record de la derrota ens obliga a la victòria i no sé si a la victòria, però sí al treball permanent i constant per recuperar el que ens furtaren aleshores i el que avui en dia ens segueixen furtant cada dia els hereus dels botiflers.
A poc a poc, les classes dominants han anat uniformitzant-nos, globalitzant-nos i, al temps que desfeien cultures, insonoritzaven llengües, desvertebraven realitats nacionals que no quadraven amb els seus marcs mercantils, han anat matant espècies, desdibuixant paisatges, desertitzant terres, desforestant muntanyes, contaminat l’atmosfera i assassinant amb càncers.
Avui, són moltes les contradiccions d’un sistema mundial, en mans de molt poques famílies, d’un grapat molt escàs de gent que concentra molt de poder, les que posen en perill la immensa majoria de la població i a tots els pobles i nacions del món. Ara més que mai, la lluita contra el sistema capitalista que ho arrossega tot, ens uneix a tots els rebels, a tots els disconformes, a totes les persones que es veuen foragitades de les decisions que li afecten en la seva vida, al seu treball, als seus drets bàsics a la salut, a l’educació, a viure en la seva llengua, a gaudir d’un aire net, d’un paisatge estimat.
El productivisme, el creixement irracional, el consumisme sense trellat fomentat sense altre interès que l’econòmic, el guany fàcil i ràpid, siga com siga, ens ha portat a uns nivells de desfeta ambiental que posa en perill greu la continuïtat de l’espècie humana sobre el planeta. Som les persones les que estem em perill per les conseqüències dramàtiques que suposa el canvi climàtic. Són milions les persones que al costat d’un mar que està augmentant de nivell. Són milions les persones que moren per respirar un aire cada dia més brut. Són milions les persones que no tenen aigua potable. Són milions els camperols i xicotets botiguers que veuen com se’ls furta el futur.
És una lluita comuna la del País, com a territori, i com a entitat històrica. No hi ha país sense llengua, sense consciència col·lectiva, sense cultura pròpia, però també són senyes d’identitat d’un poble els seus espais geogràfics, les seves muntanyes, el seu litoral, les seves marjals i albuferes, els seus productes del camp, els seus boscos, la seva natura, la seva mar.
Ens comprometem aquest 25 d’Abril de totes les esperances, quan sembla que ara sí que és possible guanyar a la dreta, a treballar per unes ciutats i un País verd i habitable, sense especulació, amb una nova economia que genere ocupació de qualitat i no contaminació, un ús racional de les energies renovables. Volem un País desnuclearitzat, amb sobirania alimentària i on viure en valencià siga sinònim de solidaritat, d’igualtat, de justícia i d’aire net, d’aigua pura, de rius vius, de marjals i boscos protegits.
És temps d’esperança i d’unitat, d’esquerra. Perquè serà d’esquerra, i verd, o no serà. O no serem.